Alumna: Rosa Gómez Ferri
Estudios: Història
Universidad:Università di Bologna
Curso: 2016-17
(primer semestre)
Em dic Rosa, vaig estudiar el
Grau d’Història a la UA, i el primer quadrimestre de quart de carrera vaig fer
l’Erasmus a Bologna. No puc dir que va ser pensat i fet, ja que era una cosa
que tenia decidit des del primer any de carrera. Un somni que complir si o si,
vaja. Començaré per una cosa prou típica que tot aquell que experimenta un
Erasmus et dirà: l’Erasmus comença amb la primera visita al despatx del
coordinador de mobilitat. L’angoixa de pensar on anar, si em serveix l’anglès
que tinc, si hi han suficients places allà on vull anar...i el pitjor de tot:
la burocràcia. El “papeleo” que has d’entregar correctament i en grans
quantitats és una tortura si eres un desastre amb tot allò. Comences a pensar
què faràs si no et deixen accedir a aquell somni i la idea et deixa amb mal
d’estomac. Finalment, apareix aquell correu de “RESOLUCIÓ DEFINITIVA DE PLACES”
més esperat que una bona paella després d’estar mesos fora del país.
Vam tirar cap a un únic destí i
allí que ens van acceptar: Bologna. I comença l’estiu, eixe que tens que
treballar i estalviar i que passa sense que sigues massa conscient del que vas
a viure. Unes bones nits de festa al poble per a anar-se’n amb piles
carregades, acomiadaments amb alguna llàgrima per part de família i amics i els
desitjos de molta sort pel que està per vindre.
Supose que el moment en el que
comences a ser conscient del que està per vindre es quan l’avió aterra a
l’aeroport i no saps cap on anar. Els primers dies són així, com tot. Però preguntant i amb un bon Google
Maps s’arriba a tots els llocs. També els primers dies recordes tot allò
que la gent et deia abans d’anar-te’n: “L’italià és facilíssim”, i vaja, els
primers dies per molt fàcil que fora no enteníem ni papa. Vam tenir la sort de
pillar pis abans d’anar, però sabem de bona mà que trobar pis per allí és de
tot menys fàcil, ja que sols contant els Erasmus espanyols, érem uns 900, de
manera que era prou comú eixir de casa i escoltar pel carrer a algú parlant
castellà. Els primers dies transcorren de manera rara, vas alternant la recerca
de les teues facultats, la entrega eterna de documentació i el turisme a la
ciutat amb el calor sufocant de setembre.
Le Due Torri, una de les icones de Bologna.
Comences a conèixer gent, els
altres Erasmus de classe, o altres Erasmus espanyols. És veritat això de “és
una pena no fer-se un grup d’amics del país al que vas d’Erasmus”, però com he
dit abans, a una ciutat tan sol·licitada pels Erasmus espanyols com Bologna és
difícil fer-se un grup únicament d’italians. Així i tot crec que depèn de la
voluntat de cada u relacionar-se o no amb els natius, i és recomanable fer-ho.
Primeres nits de festa al mític Giardini Margherita, primeres birres a Piazza
Verdi amb guitarres i tambors de fons, primeres classes i anècdotes que contar
als teus nous amics, com l’aparició inesperada de xinxes a algun matalàs del
pis amb la conseqüent visita a l’hospital. La ciutat bull d’ambient
d’estudiants. Els pòrtics sense fi son l’emblema de Bologna i les seues
facultats són palaus de segles passats amb encant que amaguen pintades
reivindicatives a l’interior, sobretot a les facultats de lletres.
Via Zamboni, el carrer dels palaus fets facultats.
Personalment,
allò que més plena d’un Erasmus són els viatges, tant aquells que fages amb la
gent que ve a visitar-te com aquells que fas amb la gent que tens allí o els
que organitza la famosa associació d’Erasmus, ESN Bologna (totalment
recomanable per a tot aquell cos que desitge tres dies intensos d’alternar
turisme i festa). Viatges plens de experiències boges que mai hagueres pensat,
des d’aquell viatge a la Toscana del que contar mil anècdotes fins a aquell
viatge a Roma en el que vam ballar PontAeri al parking d’una discoteca. A més,
si estudies historia, o t’agrada, pots estar segur/a que Itàlia sencera et fa
contenir la respiració i soltar unes quantes llàgrimes. Quin/a fanàtic de la
història no s’emociona amb el Coliseu, il duomo de Florència, la basílica de
San Vital a Ravenna o les ruïnes de Pompei?
Et
sents afortunada. Pel que estàs vivint, per la gent que et rodeja. Perquè tot
el que t’envolta dia a dia et plena. I no et dona temps a trobar a faltar
perquè en res el Nadal arriba, la ciutat es plena de mercats i llums i es buida
perquè tots tornem a casa. És una sensació estranya perquè sents que has tornat
de vacances uns dies, estàs de pas, però que eixa no és ta casa vertadera, ta
casa és Bologna i la teua vida està allí. I aquesta és una sensació real.
Passen
nadals i tornes a eixa casa. De sobte queda un mes per a fer els últims exàmens
orals (Sí, a Itàlia són orals, per la qual cosa recomane apuntar-se a algun
curset d’italià durant l’Erasmus) i els últims viatges. I estàs tranquil·la
perquè igual que no vas ser conscient de quan havies arribat, ara no eres
conscient de què te n’has d’anar. Empalmes l’última nit de festa amb l’avió que
ix a les set del matí i fi. I encara no t’has adonat que una de les
experiències que marquen la teua joventut ja ha acabat. I sincerament, no sé
quan t’adones, però trobar a faltar fa mal.
Cada
u viu l’Erasmus a la seua manera: alguns troben a faltar la seua gent més que
altres, altres van amb parella (puc afirmar que aquests som una espècie rara en
extinció víctimes constantment de preguntes com, “D’Erasmus i amb parella?”),
sense parella, alguns fotuts per algun profe amb mala llet, algú que
s’enamora...cada Erasmus és diferent i cada u fa la seua pròpia experiència,
però tots deuríem de tindre l’oportunitat de viure-ho. Perquè aprens, creixes,
sents, rius...multiplicat per mil. Els records i aquella ciutat a la que vas
viure uns mesos romanen al més profund del teu ser per sempre. L’Erasmus és una
vida sencera en un període de temps limitat que quan passa recordes com un
somni llunyà, i recordar-ho et plena el cos de nostàlgia brutal.
Podria escriure mil texts parlant
de l’experiència i estic segura que cap podria fer justícia a tot allò viscut.
Ni tan sols se com acabar bé aquest escrit. A aquells que ja heu tornat, “Una
volta Erasmus, sempre Erasmus”, lo típic, però condensa a la perfecció
el sentiment de l’experiència. A aquells que aneu, viviu-ho sense mesura, és
l’única manera de viure-ho bé.
