UNIVERSITÀ DI BOLOGNA 2016-17

Alumna: Rosa Gómez Ferri

Estudios: Història

Universidad:Università di Bologna

Curso: 2016-17 (primer semestre)

Em dic Rosa, vaig estudiar el Grau d’Història a la UA, i el primer quadrimestre de quart de carrera vaig fer l’Erasmus a Bologna. No puc dir que va ser pensat i fet, ja que era una cosa que tenia decidit des del primer any de carrera. Un somni que complir si o si, vaja. Començaré per una cosa prou típica que tot aquell que experimenta un Erasmus et dirà: l’Erasmus comença amb la primera visita al despatx del coordinador de mobilitat. L’angoixa de pensar on anar, si em serveix l’anglès que tinc, si hi han suficients places allà on vull anar...i el pitjor de tot: la burocràcia. El “papeleo” que has d’entregar correctament i en grans quantitats és una tortura si eres un desastre amb tot allò. Comences a pensar què faràs si no et deixen accedir a aquell somni i la idea et deixa amb mal d’estomac. Finalment, apareix aquell correu de “RESOLUCIÓ DEFINITIVA DE PLACES” més esperat que una bona paella després d’estar mesos fora del país.

Vam tirar cap a un únic destí i allí que ens van acceptar: Bologna. I comença l’estiu, eixe que tens que treballar i estalviar i que passa sense que sigues massa conscient del que vas a viure. Unes bones nits de festa al poble per a anar-se’n amb piles carregades, acomiadaments amb alguna llàgrima per part de família i amics i els desitjos de molta sort pel que està per vindre.

Supose que el moment en el que comences a ser conscient del que està per vindre es quan l’avió aterra a l’aeroport i no saps cap on anar. Els primers dies són així, com tot. Però preguntant i amb un bon Google Maps s’arriba a tots els llocs. També els primers dies recordes tot allò que la gent et deia abans d’anar-te’n: “L’italià és facilíssim”, i vaja, els primers dies per molt fàcil que fora no enteníem ni papa. Vam tenir la sort de pillar pis abans d’anar, però sabem de bona mà que trobar pis per allí és de tot menys fàcil, ja que sols contant els Erasmus espanyols, érem uns 900, de manera que era prou comú eixir de casa i escoltar pel carrer a algú parlant castellà. Els primers dies transcorren de manera rara, vas alternant la recerca de les teues facultats, la entrega eterna de documentació i el turisme a la ciutat amb el calor sufocant de setembre.

 

Le Due Torri, una de les icones de Bologna.

Comences a conèixer gent, els altres Erasmus de classe, o altres Erasmus espanyols. És veritat això de “és una pena no fer-se un grup d’amics del país al que vas d’Erasmus”, però com he dit abans, a una ciutat tan sol·licitada pels Erasmus espanyols com Bologna és difícil fer-se un grup únicament d’italians. Així i tot crec que depèn de la voluntat de cada u relacionar-se o no amb els natius, i és recomanable fer-ho. Primeres nits de festa al mític Giardini Margherita, primeres birres a Piazza Verdi amb guitarres i tambors de fons, primeres classes i anècdotes que contar als teus nous amics, com l’aparició inesperada de xinxes a algun matalàs del pis amb la conseqüent visita a l’hospital. La ciutat bull d’ambient d’estudiants. Els pòrtics sense fi son l’emblema de Bologna i les seues facultats són palaus de segles passats amb encant que amaguen pintades reivindicatives a l’interior, sobretot a les facultats de lletres.

Via Zamboni, el carrer dels palaus fets facultats.

Personalment, allò que més plena d’un Erasmus són els viatges, tant aquells que fages amb la gent que ve a visitar-te com aquells que fas amb la gent que tens allí o els que organitza la famosa associació d’Erasmus, ESN Bologna (totalment recomanable per a tot aquell cos que desitge tres dies intensos d’alternar turisme i festa). Viatges plens de experiències boges que mai hagueres pensat, des d’aquell viatge a la Toscana del que contar mil anècdotes fins a aquell viatge a Roma en el que vam ballar PontAeri al parking d’una discoteca. A més, si estudies historia, o t’agrada, pots estar segur/a que Itàlia sencera et fa contenir la respiració i soltar unes quantes llàgrimes. Quin/a fanàtic de la història no s’emociona amb el Coliseu, il duomo de Florència, la basílica de San Vital a Ravenna o les ruïnes de Pompei?

Et sents afortunada. Pel que estàs vivint, per la gent que et rodeja. Perquè tot el que t’envolta dia a dia et plena. I no et dona temps a trobar a faltar perquè en res el Nadal arriba, la ciutat es plena de mercats i llums i es buida perquè tots tornem a casa. És una sensació estranya perquè sents que has tornat de vacances uns dies, estàs de pas, però que eixa no és ta casa vertadera, ta casa és Bologna i la teua vida està allí. I aquesta és una sensació real.

Passen nadals i tornes a eixa casa. De sobte queda un mes per a fer els últims exàmens orals (Sí, a Itàlia són orals, per la qual cosa recomane apuntar-se a algun curset d’italià durant l’Erasmus) i els últims viatges. I estàs tranquil·la perquè igual que no vas ser conscient de quan havies arribat, ara no eres conscient de què te n’has d’anar. Empalmes l’última nit de festa amb l’avió que ix a les set del matí i fi. I encara no t’has adonat que una de les experiències que marquen la teua joventut ja ha acabat. I sincerament, no sé quan t’adones, però trobar a faltar fa mal.

Cada u viu l’Erasmus a la seua manera: alguns troben a faltar la seua gent més que altres, altres van amb parella (puc afirmar que aquests som una espècie rara en extinció víctimes constantment de preguntes com, “D’Erasmus i amb parella?”), sense parella, alguns fotuts per algun profe amb mala llet, algú que s’enamora...cada Erasmus és diferent i cada u fa la seua pròpia experiència, però tots deuríem de tindre l’oportunitat de viure-ho. Perquè aprens, creixes, sents, rius...multiplicat per mil. Els records i aquella ciutat a la que vas viure uns mesos romanen al més profund del teu ser per sempre. L’Erasmus és una vida sencera en un període de temps limitat que quan passa recordes com un somni llunyà, i recordar-ho et plena el cos de nostàlgia brutal.

Podria escriure mil texts parlant de l’experiència i estic segura que cap podria fer justícia a tot allò viscut. Ni tan sols se com acabar bé aquest escrit. A aquells que ja heu tornat, “Una volta Erasmus, sempre Erasmus”, lo típic, però condensa a la perfecció el sentiment de l’experiència. A aquells que aneu, viviu-ho sense mesura, és l’única manera de viure-ho bé.